Què és i quins són els orígens del catalanisme polític?

El catalanisme és una corrent ideològica d’opinió i d’acció gestada al llarg de segle XIX, que va participar intensament en la vida política durant el segle XX. Encara en l’actualitat, amb canvis i evolucions, segueix molt present en l’arena política espanyola. En aquest article anem a analitzar el fenòmen del catalanisme polític en perspectiva històrica, els seus orígens i evolució.

Sempre s’ha dit, i és un punt en el qual coincideixen molts historiadors i filòlegs, que la Renaixença de la llengua i la literatura catalana és un procés que s’inicia en l’any 1833 amb la publicació de l’Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Aquest procés ascendiria ràpidament amb l’obra de Rubió i Ors, la restauració dels Jocs Florals en 1859 i la renovació de teatre català. La seva culminació va ser l’obra de Jacint Verdaguer. En tots els llibres de text editats per a les escoles i instituts es coincideix que és així com neix aquesta etapa de la cultura catalana després d’una època de gran decadència. Decadència, a més, causada majoritàriament per un eclipsi de la llengua i la literatura castellana. Però, ¿i si no fos així?

Josep Fontana va més enllà i matisa aquesta imatge simplista mitjançant l’exposició d’uns «iniciadors» anteriors a Aribau. Un d’ells seria Antoni Puigblanch, autor de Les comunidades de Castella (1823), l’anònim autor del poema El tremp de la glòria (finals del XVIII – inicis del XIX) i altres poetes diversos que van deixar les seves escasses obres. Àlvar Maudell també suma 253 títols apareguts entre 1801 i 1833 en tots els territoris de parla catalana, 170 dels quals van ser publicats a Catalunya (Fontana, 1989: 429-430).

Albert Rossich nega el terme de «decadència» pel fet que aquest és condicionat, entre altres, per un reduccionisme lingüístic-geogràfic, pels prejudicis estètics i per una selecció dels punts de comparació més desfavorables amb altres literatures. Segons ell, el terme «decadència» és tendenciós, confús i esterilitzador (Rossich, 1997: 129-131). Per tant, analitzant el seu article es podria arribar a la conclusió que no es pot batejar una època amb el nom de «Renaixença» quan la llengua i la literatura mai van morir, sinó que sempre van haver sobreviscut encara amb les dificultats patides. Igualment, Fontana no troba lícit anomenar aquest fet «Renaixença» i identificar-lo amb el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes. El entén més aviat com un retorn tímid de cultivadors de la cultura castellana a la llengua catalana. Considera, però, que aquests l’havien abandonat des de feia temps (Fontana, 1989: 440).

A més, Fontana tampoc troba fonaments en aquesta tradició ja que, cap a 1860, quan se suposa que el moviment de recuperació portava més de vint anys actiu, el cultiu «literari» del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de » lletraferits diglòssics «-tal com ell mateix els anomenats, que escrivien poesia en un català arcaïtzant, però que reservaven el castellà per a les seves activitats culturals més ambicioses (Fontana, 2019: 305).

S’ha triat a Aribau com a fundador de la Renaixença catalana. Però les seves cartes, fins i tot les dirigides a amics catalans, les escrivia en castellà. També cal tenir en compte que La Pàtria va sorgir a partir d’un compromís col·lectiu d’escriure versos en diferents llengües. Amb ells pretenia felicitar el seu patró, el banquer Gaspar Remisa. El seu ús del català és gairebé anecdòtic. Com ell mateix explica a un amic, «a mi m’ha tocat el català» (Fontana, 2019: 305). A més, publicava en castellà tots els seus articles i va ser director de la Biblioteca d’Autors Espanyols. En ella, mai va pensar a dedicar un espai a la literatura catalana del passat, la qual fins Fontana defensa que seria dubtós que conegués.

Per tant, la participació d’Aribau en el despertar de la literatura culta catalana podria limitar-se a l’exercici merament filològic que representa La Pàtria. Segons Fontana, el tret més assenyalat de la catalanitat d’Aribau no ha de buscar en els seus versos, sinó en el seu acostament als interessos de Catalunya en els últims anys de la seva vida i en el seu retorn a Barcelona (Fontana, 1989: 430- 431).

Es pot afirmar que la majoria dels literats que es consideren pares de la Renaixença no tenien el català com a llengua principal de la seva vida quotidiana. Probablement tampoc ho parlessin en el seu espai domèstic -si no era amb les criadas-, ni tampoc en família. Feien poesia en català, però fins i tot entre ells es comunicaven en castellà (Fontana, 2019: 305).

A més a més…

En 1833, mort Ferran VII, s’inicia un procés històric, polític, cultural i social que configura una nova realitat catalana. Aquesta arriba, en bona mesura, fins als nostres dies. A diferència d’Europa, que amb el pas dels segles va anar perdent moltes llengües diferenciades com a conseqüència de la desaparició del món llatí i eslau, sobretot durant el segle XIX, a Catalunya perviu la llengua. I, en bona mesura, ho farà perquè va ser, com diu Termes, exclusivament la llengua de poble. Per a bona part de la població, el català era la llengua d’ús diari, la que configurava la seva identitat. Mantindran la llengua i tot amb la castellanització de l’aristocràcia i les lletres durant l’Edat Mitjana i Moderna (Termes, 1999: 145-146).

Per Fontana, en la mateixa línia que Termes, el català havia estat considerada una llengua de criats i camperols, pròpia de les classes populars. Passaria just el contrari amb el castellà, com ens mostra Rosa Congost. Mentre el català s’havia perdut per la cultura patricia, la fidelitat de les capes populars a la seva llengua era indiscutible (Fontana, 2019: 305-306).

És llavors quan la nova corrent europeu del Romanticisme va irrompre a Catalunya ia la resta d’Espanya, incitant a l'(re) descobriment del passat, dels castells, de les ruïnes, de l’acció de l’home individual contra la societat. És, com diu Termes, una entrada de nous corrents culturals que ajuden a revifar el català entre petits nuclis de gent de cultura. Es converteixen en moments clau la restauració dels Jocs Florals (1859) i l’aparició d’una premsa en català, com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o El Diari Català (Termes, 1999: 146).

Esquema catalanisme politic

En aquest document podeu trobar un esquema del catalanisme polític per estudiar per a la Selectivitat 2022!

Catalanisme polític selectivitat resum

En la construcció de el nacionalisme doctrinal català entrarà tant Guimerà i Narcís Oller com Rusiñol, Casas o Carbó; tant Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner com Gaudí. Però també els joves escriptors radicals que connecten amb el món dels topògrafs anarquistes que fan literatura en català i, a la seva manera, catalanista. El modernisme els unificarà a tots. Crearan pàtria, amb una identitat nacional, que els agrupa a tots en una tasca comuna. I això es veu ben clar en un seguit d’institucions o entitats catalanistes on col·laboren salvant les diferències. És a dir, s’estableixen en un doble nivell: el polític, on es mantenen les friccions; i el patriòtic, on treballen junts fent pàtria.

El catalanisme inicia el projecte d’ocupació de les Institucions, que comença a l’Ateneu Barcelonès el 1895 i ja no s’atura. A tot Catalunya neixen agrupacions socials, com la Unió Catalanista el 1892, en la qual hi ha més intel·lectuals que burgesos. També apareixen els primers projectes d’Estatut d’autogovern per a Catalunya, superant així els projectes federals de 1868-1873.

Abans de 1898, catalanistes molt variats van crear un cos doctrinal nacionalista i han derivat aquest de la literatura a tots els camps d’activitat sociocultural. El catalanisme, en aquest marc, va recuperar una idea de el passat autogovern de Catalunya i un projecte de futur en què aquesta ha de tornar a ser ella mateixa. La lluita per la sobirania és ja l’eix central del discurs catalanista.

El catalanisme polifacètic no va ser patrimoni d’un sector determinat, sinó que en ell ha participat gent de diversos àmbits socials. Cal considerar que la defensa dels elements particulars s’han fet les classes populars. El sector il·lustrat de la classe obrera va participar, també, en l’esforç de la Renaixença. Especialment en els anys de la Restauració, el sector anarquista participa de la cultura escrita en català. També pren part en els esforços renovadors lingüístics i culturals. I aquest sector obrer és també un tret del particularisme català i d’oposició a la política madrilenya.

Per tant, per Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creu el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i de les doctrines de Prat de la Riba. La classe burgesa es limitarà a adaptar-se a la plataforma cultural i política que s’havia establert al llarg de segle XIX pels moviments de les classes populars i dels intel·lectuals orgànics de la nació. Hi hauria trobat en ella l’única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, Marfany el que dirà és que el catalanisme naixent és essencialment una ideologia de classe mitjana.

Durant el Modernisme s’observa una projecció política clara, de signe marcadament catalanista. Els modernistes generen un nacionalisme cultural que serà posteriorment utilitzat en la vida política. Des del pla cultural ajuden definitivament a consolidar una doctrina nacionalista, una idea de Catalunya-nació, base del pensament i de l’acció posterior de les forces catalanistes de diferent signe. El terme «nacionalisme» deixa de formar part de el patrimoni dels grups més conservadors i passa a ser compartit per l’esquerra intel·lectual. Es parla de la Catalunya que serà en un futur, fruit d’un esforç il·luminat.

I per acabar…

A partir de 1898 el catalanisme no només creix i es transforma, sinó que esdevé un moviment que afecta, amb intensitat variable, pràcticament a tot Catalunya. Segons Marfany, és a partir d’aquest moment que podem afirmar amb total convicció que és quan neix el nacionalisme català.

Tot i que la Unió Catalanista es va afanyar a aprofitar la situació amb invitacions a la burgesia industrial aquesta encara va trigar bastant a respondre. A més, l’expansió de el moviment que hem analitzat no va ser en absolut fruit de l’oportunisme, sinó una autèntica propagació de la ideologia nacionalista.

La gent no es farà nacionalista d’un dia per l’altre. Les causes reals del naixement del catalanisme caldrà buscar-les en els processos més bàsics i profunds. Marfany dirà que la seva hipòtesi es basa en el creixement de sector terciari en una època de crisi econòmica i social, però que la seva intenció no és posar-la a prova. No creu que la correlació d’aquest naixement amb el «desastre» espanyol sigui pura coincidència. Per tant, els fets de 1898 podrien haver estat un dels detonants del fenomen.

La crisi va poder eliminar les barreres psicològiques que havien impedit a bona part del catalanisme formular el que fins llavors només uns pocs s’havien atrevit a pensar i dir: que consideraven que Espanya només era un Estat i que la nació dels catalans era Catalunya. Era l’únic que faltava perquè naixés el moviment.